AMOS, SEMPRE MOLEST AMB LA VERITAT

AMÓS, SEMPRE MOLEST
.
En la primera lectura d’aquest diumenge ens parla Amós.
Amós és una figura apassionant, imatge d'una religiositat molt encarnada en el món, molt coneixedora dels seus secrets i de l'essència de la fe.
Un home que té els seus propis negocis agrícols i comercials, la seva autonomia econòmica, sap molt bé del que parla quan reflecteix amb les seves paraules una crítica tan dura contra una forma fraudulenta de distribució que fa recaure en els més febles el pes d’aquest major marge de rendibilitat, precisament per la seva escassa capacitat per a exercir pressions i el seu poc pes en els àmbits de negociació.
Però és també un home lliure, perquè no depèn d'institucions de poder ni la seva consciència religiosa li imposa la disciplina o la submissió del silenci enfront de les qüestions que ell considera fonamentals o, almenys, prioritàries.
Amb la sensibilitat d'uns ulls acostumats a escodrinyar en el fons de la realitat per a descobrir al Déu de la vida, del món i de la història. Al Déu que ha decidit fer-se present a través de les coses i les persones. Amós descobreix que darrera de l'aparença de prosperitat i tranquil·litat social que es viu en el seu temps, en qualsevol temps, hi ha molts drames humans que no es veuen ni s'escolten perquè els seus actors són uns “ningú”.
Després de les bones dades del PIB, de la renda familiar, de l'ocupació, de l'índex borsari i de l'equilibri exterior, s'oculten realitats humanes de gran dificultat, d'impossible adquisició d'habitatges, de esgotador accés a la senalla de la compra, d'ensopegades infantils en el seu desenvolupament afectiu i intel·lectual per abandó patern o incapacitat materna. Rera les bones xifres macroeconòmiques hi ha persones que no participen d'aquesta bonança.
En la crida de l'autoritat a l'ordre i al gaudi de la pau social, com expressió d'alegria per les dades econòmiques, pot amagar-se, i amb massa freqüència és així, una indiferència flagrant i colossal respecte a aquells que no es beneficien pas d'aquesta bona ratxa econòmica.
Per a una societat que reacciona així en la prosperitat, llançant-se a un consumisme aliè al sofriment dels miserables i fent gala d'un orgull incontrolat en les seves manifestacions externes que manifestin l'èxit i la riquesa, quan a molts no els arriba una part proporcional de tot, comença a donar-se un clar símptoma de desequilibri social, psicològic i cultural.
Però, sobretot, quan la religiositat d'aquest poble pretengui viure la seva fe sense preocupar-se dels més necessitats, proclamant la necessitat de la pau en la que els rics puguin gaudir, oberta i provocadorament, de les seves grans rendes. Cridant a mantenir l'ordre social, quan és manifestament insolidari i convocant a celebracions religioses que no commouen ni commocionen la consciència dels creients, és un clar símptoma de descomposició religiosa, de crisi de fe i d'infidelitat al Déu de l'Aliança, de la unió inseparable entre Déu i la necessitat humana.
Això és aplicable igualment a la societat, a la comunitat religiosa i a les persones creients. A tots ens crida Amós que revisem nostra fe en el cor de la vida.