MAS CLARET 2007

HOMILIA AL MAS CLARET 2007 P Jaume Sidera

Tenim una sort els cristians del segle XXI: podem llegir la Bíblia des d’una perspectiva que els contemporanis no tenien. Quan els dos deixebles d’Emmaús es dirigien cap aquella casa de pagès, aquell “Mas Claret” llunyà, poc sabien que tenien Jesús com a company de viatge. Nosaltres ho sabem: des de la pineda d’on venim, hem fet el camí d’Emmaús: una colla de gent, vinguda una mica de pertot, adreçant els nostres passos vers un mateix punt, cadascú amb els seus problemes, amb les seves preguntes i amb les seves respostes… Potser no ens n’hem adonat, però ens ha sortit al pas Jesús amagat en els germans i germanes que ens han il·luminat el breu camí amb espurnes de llum des de la Paraula a cada estació de la Via Crucis, el camí de la creu….
Ara som al moment que Jesús, s’entaula amb nosaltres: es fa tard i no volem que se’n vagi. I Ell, abans de llescar-nos el pa, ens il·lumina amb altres flaixos de llum… Els deixebles no acabaven d’entendre res: --Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures.
Ens obre el cor perquè copsem a la llum de Déu el sentit de la nostra realitat humil i sovint conflictiva.
Per aquell grup de claretians, que feien el mateix camí que acabem de fer, els havia de ser molt dur patir el que patien i sense cap culpa... en la més pura innocència. Però sense ni adonar-se’n actualitzaven la figura de Jesús, el Servent de Jahvè:
El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, no m'he fet enrere. 6 He parat l'esquena, als qui m'assotaven, i les galtes als qui m'arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades.
I en cap moment els passà pel cap tornar mal per mal... Tenien consciència que el Senyor, Déu sobirà, els ajudava i que no quedarien avergonyits... Estaven segurs que malgrat tot continuarien caminant entre els qui viuen.
Han passat una pila d’anys i encara sentim que caminen entre nosaltres i amb nosaltres mostrant la realitat de la joiosa esperança que ells visqueren a la vall del Mas Claret... Que és: JESUCRIST VA VENIR AL MÓN A SALVAR ELS PECADORS, DELS QUALS JO SÓC EL PRIMER.
De vegades se’ns fa feixuc el camí, sembla que hi ha forces destructores més fortes que nosaltres, sovint amidem el cor de Déu amb la mesura del nostre pobre cor... I en certa manera ens fa mal veure que Jesús s’entaula amb els publicans i els altres pecadors que sempre, ves per on, són els altres: aquells botxins que duien aquells anyells a matar... I ara ve la gran veritat: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells, àdhuc amb els botxins...
Acull els pecadors i no solament menja amb ells, sinó que se’n fa aliment. Al germà gran li va venir un cobriment de cor en veure que el pare matava el vedell gras per festejar aquell bordegàs de germà seu que venia d’on venia i havia fet el que havia fet, quan ell mai havia pogut fer una costellada amb un cabridet del ramat del pare...
Avui, aquesta tarda, quan el sol ja se’n vol anar a la posta, Jesús ja no mata el vedell gras. Ell mateix es fa pa i vi d’acció de gràcies, ell es fa el nostre aliment, ell mateix es fa nosaltres per continuar en nosaltres passant pel món fent el bé.
Després d’això i amb tot això el cor dels dos deixebles d’Emmaús cremava amb un foc tot estrany... I amb la força d’aquest foc se’n tornaren corrents a Jerusalem a compartir l’àpat amb els altres germans i encetar amb ells la gran aventura de proclamar arreu del món que hi ha més alegria al cel per un pecador que es converteix que per noranta-nou que no necessiten conversió...
Això és l’Evangeli. Aquesta és LA BONA NOTÍCIA