(Sabadell, 26 juliol 2007)
-
Estimats germans i germanes: Ens aplega en aquesta eucaristia el record i memòria del P. Miquel Peix que ha estat entre nosaltres com a servidor dels misteris sagrats durant 11 anys i que ara ens ha deixat per tornar a la Casa del cel. Tot comiat d’una persona estimada produeix un sentiment de tristesa en el cor, però alhora un sentiment de gratitud i d’esperança des de la perspectiva de fe: en aquest cas gratitud al Senyor que ens ha donat un sacerdot zelós i fidel, gratitud per la dedicació que ha esmerçat amb tots nosaltres. I esperança d’una vida nova que es fonamenta i arrela en la promesa de la resurrecció futura.
Perquè és cert que a tots instintivament ens preocupa la mort. I ens colpeix més quan la veiem a prop en un familiar, amic, company de treball. Però des de la fe, per als cristians no ha de ser motiu d'angoixa i desesperació. A través de la mort, l'home aconsegueix arribar a la seva fi última que és tornar a Déu de qui procedeix. Sabem que un dia ressuscitarem amb Crist, però per a això, com ens diu Sant Pau, és necessari "deixar aquest cos per a anar a habitar prop del Senyor" (2Co 5,8).
Gràcies a Crist, la mort cristiana té un sentit positiu, esperançador, de vida nova. La novetat consisteix en que pel Baptisme, el cristià està ja sacramentalment mort amb Crist, per a viure una vida nova; i si morim en la gràcia de Crist, la mort física consuma aquest "morir amb Crist" i perfecciona la nostra incorporació a Ell en el seu acte redemptor.
· La mort és el final de la vida terrena. Les nostres vides estan sotmeses al temps, en el qual canviem, envellim i, com tot ésser viu, tenim un terme, que és la mort. Davant aquesta realitat, hem de pensar que contem amb un temps limitat per a dur a terme la nostra vida i viure d'acord a la voluntat de Déu.
· La mort és conseqüència del pecat. La mort va ser contrària als designis de Déu Creador que ens volia immortals i va entrar en el món com a conseqüència del pecat (Cf. Gn 2,13; 3,3; 3, 19; Sb 1,13; Rm 5,12; 6,23). L'home s'hagués lliurat de la mort corporal si no hagués pecat.
· Però la mort ha estat transformada per Crist. Jesús, Fill de Déu, va sofrir també la mort, pròpia de la condició humana. La seva obediència, va transformar la maledicció de la mort en benedicció i promesa de resurrecció. (Cf. Rm 5, 19-21). “On abundà el pecat sobreabundà la gràcia” (Ro.5,20). Fou necessari el pecat d’Adam que ha estat esborrat per la mort de Crist. Feliç la culpa que ens va merèixer tal redemptor!, cantem a la Vetlla Pasqual.
El cristià que uneix la seva pròpia mort a la de Jesús veu la mort com una anada cap a Ell i l'entrada en la vida eterna. Això no vol dir que no se sent tristesa i dolor davant la pròpia mort o la d'un ésser estimat, però, és diferent afrontar el dolor amb l'esperança que un dia tornarem a reunir-nos davant el Senyor.
Ressuscitar vol dir, tornar a la vida. Esperar la resurrecció, és altre misteri de la vida cristiana, que es fonamenta en les promeses fetes per Déu en la seva Paraula.
Crist, primícia dels ressuscitats, va sorgir del sepulcre amb el seu propi cos. De la mateixa manera, en Ell tots ressuscitaran amb el seu propi cos que tenen ara, però aquest cos serà "transfigurat en cos de glòria", en "cos espiritual" (Cf. Lc 24,39; Flp 3,21; 1Co 15,44). "Com" serà això sobrepassa la nostra imaginació i el nostre enteniment; no és accessible més que en la fe i fiant-nos de Déu..
El P. Miquel tingué i visqué aquesta visió cristiana i esperançadora de la mort. No se’l veié mai angoixat pel pensament de la mort i això que passà per moments difícils al llarg de la seva vida. Sempre se’l veia tranquil i confiat en la bondat del Pare. Afrontà amb serenitat i confiança les greus intervencions quirúrgiques que hagué de sofrir. En els últims mesos de la malaltia, quan li fallaven les forces, ell continuava somrient i optimista, feliç i content. En acabar el curs de la seva vida, i ho ha fet d’una manera molt silenciosa, sobtada, (va començar el dia amb normalitat, prengué l’esmorzar, es retirà a reposar una mica i quan el cridaren per atendre a una persona que encara el demanava per telèfon trobaren que un infart fulminant li havia pres la vida). Era poc abans de l’hora de la celebració de la missa diària amb els altres companys de la infermeria, i el P. Miquel volà a celebrar la missa al cel on s’ha trobat amb la gran sorpresa que ha fet realitat per a ell el que diu el salmista: Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me’n. El P. Miquel visqué intensament el salm amb que avui hem resat: Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m'és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara? Sens dubte que aquell matí del 18 de juliol va quedar esbatanat, amb els ulls ben oberts, quan el Senyor el cridà i li digué: Entra en el goig del teu Senyor. I allà al cel el P. Miquel trobà parada aquella taula a la que tots som convidats i on tenim un lloc reservat (Vaig a preparar-vos un lloc deia Jesús a l’Últim Sopar) i un Pare que ens enyora i ens espera amb els braços oberts. És preciosa als ulls del Senyor la mort del just. Sia’m la mort una nova naixença.
Recordant avui el P. Miquel no hem de fer un panegíric. No el necessita. Però sí que per edificació i estímul és un deure recordar unes vivències, uns fets i unes característiques de la seva personalitat i espiritualitat.
El P. Miquel era un noi que procedia d’una família profundament cristiana de Vinyoles d’Orís, poble molt lligat a la història de Jacint Verdaguer (el P. Peix tingué una notable inspiració poètica). Entrà al seminari menor de Cervera on el vaig tenir com a company. Tenia tres o quatre anys més que la resta de noiets que ens preparàvem per al sacerdoci com a claretians i era molt alt. Ahir mateix un condeixeble d’aquells anys m’escrivia: El P. Miquel per a nosaltres sempre serà “l’avi”. Per aquests motius i també perquè era un noi molt formal i assenyat, els responsables de la nostra formació el designaven per a tasques de certa responsabilitat exercint com una paternitat supletòria en moments determinats d’absència, cosa que feia amb seny i bon caràcter. De fet els seus formadors ens han deixat d’aquells anys testimonis com aquest: “Equilibrat, assenyat, piadós, senzill i obert, dòcil, amablement formal, de cor bo, servicial.
Continuàrem els estudis: Humanitats a Alagon i Barbastre, (1942-1946).
Noviciat a Vic (1946-1947). Filosofia a Solsona (1947-1950).
Teologia a Valls (1950-1955). L’any 1951-1952 fou professor al col·legi de Sabadell.
Ordenat sacerdot l’1 de maig de 1955 a Valls, cursà l’any de pastoral a Baltar essent destinat al final de l’any al Canadà on es dedicà durant tretze anys
a l’apostolat entre els adolescents i joves.
Després passà a la Guinea Equatorial (1969) on exercí el ministeri durant un any.
L'any 1970 fou destinat al Camerun:
al llarg de deu anys estigué al servei d'aquelles joves comunitats cristianes.
Mogut pel seu esperit evangelitzador s'inculturà a fons en aquell poble,
com ho demostra el domini excepcional que aconseguí de la llengua ewondo.
L'any 1980 tornà a Catalunya:
i amb esperit noble i generós es posà decididament al servei
tant de l'Església com de la cultura del nostre país.
Entre d'altres aportacions, ha llegat a la nostra cultura catalana
una excel·lent i lloada traducció de la Ilíada (1978)
i una transcripció al català modern de l'Amic i amat, de Ramon Llull (1984).
També ha brindat a l'Església i a la Congregació
nombroses traduccions poètiques i creacions literàries originals.
Cal recordar la traducció de l’Autobiografia del P. Claret.
Però, per damunt de tot, ha lliurat a l'Església de Déu
tota una vida de servei apostòlic.
Obedient a l'Evangeli i guiat sempre per l'Esperit, ha acompanyat
moltes persones i grups cristians diversos pel camí del seguiment de Jesucrist.
Els Missioners Claretians recordem la seva dedicació entusiasta
a promoure vocacions missioneres des del Casal Claret de Vic (1980),
recorrent tota la geografia catalana amb trobades, colònies i xerrades vocacionals.
Des de 1984 ha compaginat l’atenció a diverses parròquies i esglésies
amb la dedicació entusiasta als grups de la Renovació carismàtica
per als que la persona i acció del P. Miquel ha estat una benedicció divina
que els ha ajudat a créixer i aprofundir la fe.
Els ha acompanyat des de Girona (1984-88), Sant Boi (1988-93),
Montgat (1993-96), Sabadell (1996-2007).
L’any 2004 inicià a Sabadell l’obra que ell considerava la més important de la seva vida: l’adoració tot el dia de Jesús en la Exposició Eucarística.
Visqué intensament la devoció a Maria en la consagració al seu Cor Immaculat.
El P. Miquel, fent unes breus pinzellades de la seva personalitat, fou
-un home de fe i ple de l’Esperit. El P. Miquel vivia i transparentava la seva fe. La carta als hebreus afirma que Moisès des de la fe veia l’Invisible. Podem dir que aquella realitat íntima de la filiació divina amagada en el cor es feia visible en la seva actuació ministerial. I això era fruit de la presència de l’Esperit que el portava a veure com orientava la seva vida i la dels seus encomanats al bé dels qui estima. L’Esperit que intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar i fa que ens adonem com, en definitiva, Déu ho disposa tot al nostre bé. El P. Miquel veia i experimentava la mà provident i fins i tot miraculosa de Déu.
-home d’oració: Aquesta acció de l’Esperit es fonamentava en una intensa pregària, personal i comunitària. Llargues estones esmerçava en la pregària. Quan contestava al telèfon de la pregària dues hores cada nit, eren hores que dedicava a l’oració. Pregària d’intercessió, de lloança, d’adoració. Pregària que deixava que Déu actués. Comportava una gran confiança en el Senyor. Quan anunciava la Paraula, donava un consell, quan ajudava en alguna necessitat era Déu, deia convençut, que actuava en les persones. Ell era només un instrument que preparava el camí.
-compromès amb la Paraula i l’Evangeli: la seva espiritualitat es fonamentava en la Bíblia, sobretot els evangelis, que llegia i assaboria en la llengua original. Plenament fidel a l’evangeli, tota una vida esmerçada al servei apostòlic, ha acompanyat moltes persones i grups cristians diversos pel camí de seguiment de Jesucrist. I no podia amagar el seu gran anhel de tornar al Camerun, on veia la gran necessitat de missioners, fins i tot quan la salut no l’acompanyava. Com a “Servidor de la Paraula” a través de nombrosos mitjans: escrits en llibres, fulletons i revistes (de forma especial “Aigua Viva”, i fulls de poemes escrits amb ocasions diverses (casaments, primeres comunions, aniversaris..); predicacions, xerrades i celebracions; el “telèfon de la pregària”, el programa de ràdio “La Paraula” amb moltes emissions, després gravades i distribuïdes. Projectes i iniciatives que anava projectant contínuament per donar resposta a les necessitats que anava captant.
-implicat en tot allò que podia comportar un bé i una ajuda material i espiritual a les persones amb el seu esperit noble i generós es va interessar i va animar a d’altres a implicar-se en projectes d’atenció a persones que patien problemes de droga, indigència.... En un dels seus escrits ens manifesta el que el Senyor li diu: “Mira: poso a les teves mans la desolació del pobre, perquè en tinguis compassió; guareix, santifica, consola, porta’m l’indigent d’amor. Confia. Jo faré de tu un lloc de refugi per al desvalgut, mancat de recursos”. Podem recordar el projecte PRAHU de promoció laboral. Últimament pensava i havia donat passos per crear un menjador per als indigents i fins i tot volia proporcionar llit per passar la nit als vagabunds, projectes que no pogué realitzar perquè resultaven una mica utòpics amb les possibilitats reals amb què comptava...
-I tota aquesta riquesa espiritual agombolada i protegida per la presència amorosa de Maria a la que com a bon Fill del seu Cor Immaculat professà una filial i tendra devoció que demostrà de mil maneres amb les devocions marianes, el rosari, pelegrinatges a santuaris marians i propagació de la devoció a Maria.
-Finalment, el P. Miquel entra plenament en aquella efusió de Jesús que es revela als senzills fent-los conèixer els misteris del Regne, invitant-los a reposar i acceptar el seu jou que és suau i lleuger. L’Esperit ens fa fills de Déu i ajuda a superar la situació dolorosa i angoixant del món present subjecte al pecat esperant la glorificació dels fills de Déu. Els qui posseïm l’Esperit gemeguem dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit. Tot això ja ho ha assolit i és plena realitat en el P. Miquel.
“Pregària de resurrecció”
I podríem acabar deixant que ell mateix, com feia habitualment, ens inviti a pregar amb ell. La “Pregària de resurrecció”, amb què acaba el seu “via crucis o el camí que féu l’Amor”, publicat com a separata de la revista “Aigua Viva” expressa de manera diàfana la seva fe en la resurrecció:
“Abbà. Pare santíssim, tot just fa un instant que m’he abraçat a Jesús, el vostre Fill estimadíssim, en el mateix moment en què Ell moria.
Ho he fet amb tota l’ànima i en la meva condició de pecador m’he sentit morir i ser sepultat amb Ell dins el mateix sepulcre tallat en roca viva. Però ara hi ha un incendi en el meu cor i em sento reviure dins les vostres amorosíssimes entranyes paternes xopes de l’Esperit Sant.
Entenc que és aquell foc que Jesús va venir a calar a la terra promesa de la meva ànima, on ja poncella l’alba de la resurrecció. Tot el meu ser en queda perfumat i lluminós en l’esperança certa de ser un dia plenament glorificat amb Jesús, el meu Senyor.
Abbà, Pare meu, gràcies per sempre. Amén. Amén.
P. Miquel, des del cel continua pregant per tota l’Església missionera!, prega per aquesta ciutat de Sabadell a la que dedicares els teus afanys perquè siguem fidels als valors de l’evangeli i perquè hi hagi més cristians cridats a viure com a religiosos el servei d’aquesta Església missionera.
Josep Mª Codina, claretià
Sabadell 26 de juliol del 2007.
Estimats germans i germanes: Ens aplega en aquesta eucaristia el record i memòria del P. Miquel Peix que ha estat entre nosaltres com a servidor dels misteris sagrats durant 11 anys i que ara ens ha deixat per tornar a la Casa del cel. Tot comiat d’una persona estimada produeix un sentiment de tristesa en el cor, però alhora un sentiment de gratitud i d’esperança des de la perspectiva de fe: en aquest cas gratitud al Senyor que ens ha donat un sacerdot zelós i fidel, gratitud per la dedicació que ha esmerçat amb tots nosaltres. I esperança d’una vida nova que es fonamenta i arrela en la promesa de la resurrecció futura.
Perquè és cert que a tots instintivament ens preocupa la mort. I ens colpeix més quan la veiem a prop en un familiar, amic, company de treball. Però des de la fe, per als cristians no ha de ser motiu d'angoixa i desesperació. A través de la mort, l'home aconsegueix arribar a la seva fi última que és tornar a Déu de qui procedeix. Sabem que un dia ressuscitarem amb Crist, però per a això, com ens diu Sant Pau, és necessari "deixar aquest cos per a anar a habitar prop del Senyor" (2Co 5,8).
Gràcies a Crist, la mort cristiana té un sentit positiu, esperançador, de vida nova. La novetat consisteix en que pel Baptisme, el cristià està ja sacramentalment mort amb Crist, per a viure una vida nova; i si morim en la gràcia de Crist, la mort física consuma aquest "morir amb Crist" i perfecciona la nostra incorporació a Ell en el seu acte redemptor.
· La mort és el final de la vida terrena. Les nostres vides estan sotmeses al temps, en el qual canviem, envellim i, com tot ésser viu, tenim un terme, que és la mort. Davant aquesta realitat, hem de pensar que contem amb un temps limitat per a dur a terme la nostra vida i viure d'acord a la voluntat de Déu.
· La mort és conseqüència del pecat. La mort va ser contrària als designis de Déu Creador que ens volia immortals i va entrar en el món com a conseqüència del pecat (Cf. Gn 2,13; 3,3; 3, 19; Sb 1,13; Rm 5,12; 6,23). L'home s'hagués lliurat de la mort corporal si no hagués pecat.
· Però la mort ha estat transformada per Crist. Jesús, Fill de Déu, va sofrir també la mort, pròpia de la condició humana. La seva obediència, va transformar la maledicció de la mort en benedicció i promesa de resurrecció. (Cf. Rm 5, 19-21). “On abundà el pecat sobreabundà la gràcia” (Ro.5,20). Fou necessari el pecat d’Adam que ha estat esborrat per la mort de Crist. Feliç la culpa que ens va merèixer tal redemptor!, cantem a la Vetlla Pasqual.
El cristià que uneix la seva pròpia mort a la de Jesús veu la mort com una anada cap a Ell i l'entrada en la vida eterna. Això no vol dir que no se sent tristesa i dolor davant la pròpia mort o la d'un ésser estimat, però, és diferent afrontar el dolor amb l'esperança que un dia tornarem a reunir-nos davant el Senyor.
Ressuscitar vol dir, tornar a la vida. Esperar la resurrecció, és altre misteri de la vida cristiana, que es fonamenta en les promeses fetes per Déu en la seva Paraula.
Crist, primícia dels ressuscitats, va sorgir del sepulcre amb el seu propi cos. De la mateixa manera, en Ell tots ressuscitaran amb el seu propi cos que tenen ara, però aquest cos serà "transfigurat en cos de glòria", en "cos espiritual" (Cf. Lc 24,39; Flp 3,21; 1Co 15,44). "Com" serà això sobrepassa la nostra imaginació i el nostre enteniment; no és accessible més que en la fe i fiant-nos de Déu..
El P. Miquel tingué i visqué aquesta visió cristiana i esperançadora de la mort. No se’l veié mai angoixat pel pensament de la mort i això que passà per moments difícils al llarg de la seva vida. Sempre se’l veia tranquil i confiat en la bondat del Pare. Afrontà amb serenitat i confiança les greus intervencions quirúrgiques que hagué de sofrir. En els últims mesos de la malaltia, quan li fallaven les forces, ell continuava somrient i optimista, feliç i content. En acabar el curs de la seva vida, i ho ha fet d’una manera molt silenciosa, sobtada, (va començar el dia amb normalitat, prengué l’esmorzar, es retirà a reposar una mica i quan el cridaren per atendre a una persona que encara el demanava per telèfon trobaren que un infart fulminant li havia pres la vida). Era poc abans de l’hora de la celebració de la missa diària amb els altres companys de la infermeria, i el P. Miquel volà a celebrar la missa al cel on s’ha trobat amb la gran sorpresa que ha fet realitat per a ell el que diu el salmista: Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me’n. El P. Miquel visqué intensament el salm amb que avui hem resat: Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m'és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara? Sens dubte que aquell matí del 18 de juliol va quedar esbatanat, amb els ulls ben oberts, quan el Senyor el cridà i li digué: Entra en el goig del teu Senyor. I allà al cel el P. Miquel trobà parada aquella taula a la que tots som convidats i on tenim un lloc reservat (Vaig a preparar-vos un lloc deia Jesús a l’Últim Sopar) i un Pare que ens enyora i ens espera amb els braços oberts. És preciosa als ulls del Senyor la mort del just. Sia’m la mort una nova naixença.
Recordant avui el P. Miquel no hem de fer un panegíric. No el necessita. Però sí que per edificació i estímul és un deure recordar unes vivències, uns fets i unes característiques de la seva personalitat i espiritualitat.
El P. Miquel era un noi que procedia d’una família profundament cristiana de Vinyoles d’Orís, poble molt lligat a la història de Jacint Verdaguer (el P. Peix tingué una notable inspiració poètica). Entrà al seminari menor de Cervera on el vaig tenir com a company. Tenia tres o quatre anys més que la resta de noiets que ens preparàvem per al sacerdoci com a claretians i era molt alt. Ahir mateix un condeixeble d’aquells anys m’escrivia: El P. Miquel per a nosaltres sempre serà “l’avi”. Per aquests motius i també perquè era un noi molt formal i assenyat, els responsables de la nostra formació el designaven per a tasques de certa responsabilitat exercint com una paternitat supletòria en moments determinats d’absència, cosa que feia amb seny i bon caràcter. De fet els seus formadors ens han deixat d’aquells anys testimonis com aquest: “Equilibrat, assenyat, piadós, senzill i obert, dòcil, amablement formal, de cor bo, servicial.
Continuàrem els estudis: Humanitats a Alagon i Barbastre, (1942-1946).
Noviciat a Vic (1946-1947). Filosofia a Solsona (1947-1950).
Teologia a Valls (1950-1955). L’any 1951-1952 fou professor al col·legi de Sabadell.
Ordenat sacerdot l’1 de maig de 1955 a Valls, cursà l’any de pastoral a Baltar essent destinat al final de l’any al Canadà on es dedicà durant tretze anys
a l’apostolat entre els adolescents i joves.
Després passà a la Guinea Equatorial (1969) on exercí el ministeri durant un any.
L'any 1970 fou destinat al Camerun:
al llarg de deu anys estigué al servei d'aquelles joves comunitats cristianes.
Mogut pel seu esperit evangelitzador s'inculturà a fons en aquell poble,
com ho demostra el domini excepcional que aconseguí de la llengua ewondo.
L'any 1980 tornà a Catalunya:
i amb esperit noble i generós es posà decididament al servei
tant de l'Església com de la cultura del nostre país.
Entre d'altres aportacions, ha llegat a la nostra cultura catalana
una excel·lent i lloada traducció de la Ilíada (1978)
i una transcripció al català modern de l'Amic i amat, de Ramon Llull (1984).
També ha brindat a l'Església i a la Congregació
nombroses traduccions poètiques i creacions literàries originals.
Cal recordar la traducció de l’Autobiografia del P. Claret.
Però, per damunt de tot, ha lliurat a l'Església de Déu
tota una vida de servei apostòlic.
Obedient a l'Evangeli i guiat sempre per l'Esperit, ha acompanyat
moltes persones i grups cristians diversos pel camí del seguiment de Jesucrist.
Els Missioners Claretians recordem la seva dedicació entusiasta
a promoure vocacions missioneres des del Casal Claret de Vic (1980),
recorrent tota la geografia catalana amb trobades, colònies i xerrades vocacionals.
Des de 1984 ha compaginat l’atenció a diverses parròquies i esglésies
amb la dedicació entusiasta als grups de la Renovació carismàtica
per als que la persona i acció del P. Miquel ha estat una benedicció divina
que els ha ajudat a créixer i aprofundir la fe.
Els ha acompanyat des de Girona (1984-88), Sant Boi (1988-93),
Montgat (1993-96), Sabadell (1996-2007).
L’any 2004 inicià a Sabadell l’obra que ell considerava la més important de la seva vida: l’adoració tot el dia de Jesús en la Exposició Eucarística.
Visqué intensament la devoció a Maria en la consagració al seu Cor Immaculat.
El P. Miquel, fent unes breus pinzellades de la seva personalitat, fou
-un home de fe i ple de l’Esperit. El P. Miquel vivia i transparentava la seva fe. La carta als hebreus afirma que Moisès des de la fe veia l’Invisible. Podem dir que aquella realitat íntima de la filiació divina amagada en el cor es feia visible en la seva actuació ministerial. I això era fruit de la presència de l’Esperit que el portava a veure com orientava la seva vida i la dels seus encomanats al bé dels qui estima. L’Esperit que intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar i fa que ens adonem com, en definitiva, Déu ho disposa tot al nostre bé. El P. Miquel veia i experimentava la mà provident i fins i tot miraculosa de Déu.
-home d’oració: Aquesta acció de l’Esperit es fonamentava en una intensa pregària, personal i comunitària. Llargues estones esmerçava en la pregària. Quan contestava al telèfon de la pregària dues hores cada nit, eren hores que dedicava a l’oració. Pregària d’intercessió, de lloança, d’adoració. Pregària que deixava que Déu actués. Comportava una gran confiança en el Senyor. Quan anunciava la Paraula, donava un consell, quan ajudava en alguna necessitat era Déu, deia convençut, que actuava en les persones. Ell era només un instrument que preparava el camí.
-compromès amb la Paraula i l’Evangeli: la seva espiritualitat es fonamentava en la Bíblia, sobretot els evangelis, que llegia i assaboria en la llengua original. Plenament fidel a l’evangeli, tota una vida esmerçada al servei apostòlic, ha acompanyat moltes persones i grups cristians diversos pel camí de seguiment de Jesucrist. I no podia amagar el seu gran anhel de tornar al Camerun, on veia la gran necessitat de missioners, fins i tot quan la salut no l’acompanyava. Com a “Servidor de la Paraula” a través de nombrosos mitjans: escrits en llibres, fulletons i revistes (de forma especial “Aigua Viva”, i fulls de poemes escrits amb ocasions diverses (casaments, primeres comunions, aniversaris..); predicacions, xerrades i celebracions; el “telèfon de la pregària”, el programa de ràdio “La Paraula” amb moltes emissions, després gravades i distribuïdes. Projectes i iniciatives que anava projectant contínuament per donar resposta a les necessitats que anava captant.
-implicat en tot allò que podia comportar un bé i una ajuda material i espiritual a les persones amb el seu esperit noble i generós es va interessar i va animar a d’altres a implicar-se en projectes d’atenció a persones que patien problemes de droga, indigència.... En un dels seus escrits ens manifesta el que el Senyor li diu: “Mira: poso a les teves mans la desolació del pobre, perquè en tinguis compassió; guareix, santifica, consola, porta’m l’indigent d’amor. Confia. Jo faré de tu un lloc de refugi per al desvalgut, mancat de recursos”. Podem recordar el projecte PRAHU de promoció laboral. Últimament pensava i havia donat passos per crear un menjador per als indigents i fins i tot volia proporcionar llit per passar la nit als vagabunds, projectes que no pogué realitzar perquè resultaven una mica utòpics amb les possibilitats reals amb què comptava...
-I tota aquesta riquesa espiritual agombolada i protegida per la presència amorosa de Maria a la que com a bon Fill del seu Cor Immaculat professà una filial i tendra devoció que demostrà de mil maneres amb les devocions marianes, el rosari, pelegrinatges a santuaris marians i propagació de la devoció a Maria.
-Finalment, el P. Miquel entra plenament en aquella efusió de Jesús que es revela als senzills fent-los conèixer els misteris del Regne, invitant-los a reposar i acceptar el seu jou que és suau i lleuger. L’Esperit ens fa fills de Déu i ajuda a superar la situació dolorosa i angoixant del món present subjecte al pecat esperant la glorificació dels fills de Déu. Els qui posseïm l’Esperit gemeguem dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit. Tot això ja ho ha assolit i és plena realitat en el P. Miquel.
“Pregària de resurrecció”
I podríem acabar deixant que ell mateix, com feia habitualment, ens inviti a pregar amb ell. La “Pregària de resurrecció”, amb què acaba el seu “via crucis o el camí que féu l’Amor”, publicat com a separata de la revista “Aigua Viva” expressa de manera diàfana la seva fe en la resurrecció:
“Abbà. Pare santíssim, tot just fa un instant que m’he abraçat a Jesús, el vostre Fill estimadíssim, en el mateix moment en què Ell moria.
Ho he fet amb tota l’ànima i en la meva condició de pecador m’he sentit morir i ser sepultat amb Ell dins el mateix sepulcre tallat en roca viva. Però ara hi ha un incendi en el meu cor i em sento reviure dins les vostres amorosíssimes entranyes paternes xopes de l’Esperit Sant.
Entenc que és aquell foc que Jesús va venir a calar a la terra promesa de la meva ànima, on ja poncella l’alba de la resurrecció. Tot el meu ser en queda perfumat i lluminós en l’esperança certa de ser un dia plenament glorificat amb Jesús, el meu Senyor.
Abbà, Pare meu, gràcies per sempre. Amén. Amén.
P. Miquel, des del cel continua pregant per tota l’Església missionera!, prega per aquesta ciutat de Sabadell a la que dedicares els teus afanys perquè siguem fidels als valors de l’evangeli i perquè hi hagi més cristians cridats a viure com a religiosos el servei d’aquesta Església missionera.
Josep Mª Codina, claretià
Sabadell 26 de juliol del 2007.
